visita a picassent 5 i 6 de Març

Agafem el cotxe de la Mavi i jo al barri del "Carmen" sortim de València direcció Picassent. Cotxes, cotxes.... algun cartell.... i ... "instal·lacions penitenciaries de Picassent" girem a l'esquerra... passem l'autopista per sobre un pont i... perplexa miro : a mà dreta un camp de golf, a mà esquerra presó de Picassent. Interessant collage.
Els familiars no poden entrar amb el cotxe m'explica la Mavi, la Cari i ella si perquè fan el taller de pintura, un guàrdia dins una caseta identifica a la Mavi i ens obre la barra... entrem el cotxe.
Al nostre voltant tot de mòduls diferents... preventius... hospital penitenciari... aparquem el cotxe, els filaments punxeguts ens el vigilaran.
Entrem, els familiars fan cua per les comunicacions. La Mavi entrega el meu DNI, el seu també. Poden entrar perquè tenim una ordre, sense ordre res de res. Després de que el senyor funcionari comprovi que tot és correcte ens obre la primera porta, entrem, tanca la primera porta, obre la segona porta, sortim, tanca la segona porta.
Tercera porta, entrem en un altre edifici. Tornem a ensenyar el DNI, se'l queden els funcionaris, passem per un detector de metalls, ens miren el material que portem. Tot correcte. Obren la quarta porta.. passadís, és un edifici força nou i bastant net.
Aquí ja em des conto amb les portes... anem cap al mòdul de les dones, el nº2.
Abans passem per una zona "l’àrea" és on fan passis de vídeo, o taller tots/es barrejats/des.
Allà hi ha un grup de gent que s'encarrega de la part audiovisual de la presó, tenen unes instal·lacions per editar, gravar...
Els lavabos estan dividits: els dels funcionaris i els dels interns.
Ara si entrem al mòdul nº2 els de les dones. S'obren les portes, recollim la clau de l'armari a les funcionaries i anem cap a la planta baixa. Son aproximadament les cinc de la tarda. De 5 a 7 les preses tenen estona de "pati" encara que n'hi ha que estan treballen aquesta estona. Algunes dones fan cua a l’encolomat per comprar coses. Altres passegen amunt i avall pel pati, un cafè, un cigarret, juguen a cartes o miren la tele.
Entrem a la biblioteca que és on es realitza el taller de pintura, una presa ens ajuda a organitzar les taules, els materials... després venen més dones.
Es posen a pintar ens demanen que els hi dibuixem però la Mavi insisteix que és millor que dibuixin elles mateixes.
Jo vaig observant-les, com es relacionaren, com parlen, que diuen. Em pregunten qui sóc jo, en alguna ocasió em confonen per una interna. Els dic que sóc estudiant de Belles Arts, em pregunten que si pinto, els dic que jo faig fotografies i vídeo.

Algunes són drogodependents, altres no, però en les seves cares, la forma de parlar, els seus moviments, es reflexa que no han tingut una vida fàcil.

Al marxar de la presó penso que per mi han estat unes hores, però que ells s'hi quedaran fins que acabin la condemna...m'esgarrifa pensar com deu ser viure sense llibertat.

Exposició “Guerreras en tiempos de paz”

Divendres 27 de Febrer

Visito la exposició “Guerreras en tiempos de paz” al centre cultura de Sollana.

Aquesta exposició col·lectiva esta realitzada per les internes del Modul 2 del Centre Penitenciari de Picassent, en el Taller Arco iris Ríe.

Una pintora que col·labora amb la Cari al taller em passa a buscar per benimaclet a les 15h. Recollim a una altra pintora per Blasco Ibañez i marxem cap a Sollana. Després de rotondes, polígons industrials, camps de cultiu... arribem a un poblet tranquil, entrem en un restaurant on el grup de preses, la Cari, els educadors de la presó i més gent estan acabant de dinar. Fem un café.

Estic una mica nerviosa, tant de temps amb el projecte escrit de “Dones i presó” i ara tenia a quatre dones davant meu. Totes elles eren gitanes, d’entre 40 a 60 anys. Ens presentem, em somriuen.

Riuen força, fan algun comentari de la presó.

Sortim del restaurant i anem cap a un parc a descansar abans de la inauguració. Dos de les dones es posen a passejar del braç agafades. Alguns educadors i la Cari comenten que passegen anant i venint, anant i venint com en el pati de la presó.

Diuen que és una qüestió de costums.

Una de les dones és força divertida i fa riure a les altres.

Se les veu una mica descol·locades, i es nota que entre elles hi ha una bona complicitat.

La Cari m’explica que totes les preses volien sortir fora, però que hi ha algun problema a la presó i finalment només han estat quatre.

Jo vaig xerrant, però sobretot observo la situació, les dones...

S’apropen les 18:30 i comencem anar cap al Centre cultural de Sollana.

L’exposició ja esta preparada, quadres de colors molt vius pengen de les parets. Les preses i alguns educadors parlen d’algun quadre. Diuen que algun d’ells defineixen perfectament a la seva autora.

S’asseuen en unes cadires, se les nota cansades. Els faig algun retrat.

Comença a arribar gent, se saluden amb tothom. Alcaldessa de Sollana, si ho vaig entendre bé el director de la presó de Picassent...

Fan un petit discurs, rescato unes paraules:

“Aquests quadres no són per mirar-los, són per reflexionar”

Al cap d’una estona marxem a agafar el cotxe i cap a València.

Vaig mirant la llum del paisatge i faig algunes fotografies.

Alberto García Alix

He afegit a Alberto García Alix com a referent per diferents motius, primer de tot perquè pretenc realitzar un treball de fotografia (retrats). I m’interessava tenir un referent en el camp de la fotografía. Trobo que les seves fotografies són molt intenses, sap captar la mirada de la persona retratada. Les seves fotografies expliquen històries. M’agradaria que els retrats de les preses expliquessin històries.

També perquè sovint García Alix retrata a persones d’un submón marginal, la diferència és que ell realment viu en aquest món, i la gent que retrata són habitualment els seus amics.

En canvi jo m’endinsaré en un món “marginal”, el de la presó, sense estar-ne dins.

Muntades

M’interessa especialment la sèrie On Translation. És un conjunt de projectes que ha realitzat durant els últims dotze anys en els contextos més diversos i amb diferents metodologies de treball que reflexionen, s’interroguen i analitzen com els processos de traducció no només es troben en el llenguatge, sinó també podem detectar la seva influencia en territoris com l’economia, d’urbanisme, l’arquitectura, etc.
MIEDO es una proposta que documenta i investiga la ressonància adquirida pel concepte de por en el llenguatge popular i mediàtic durant els últims temps.

Aquest projecte reflexiona sobre la por a través de 4 parts:
La primera tracta la por com una sensació universal i històrica que es transforma en emoció personal. La segona part consisteix en la por del Nord cap al Sud, és una por des de la ignorància respecte a l’altre. La del Sud cap al Nord que és més física, por a la policia, a la repressió... Les fronteres. La tercera part reflexa la por en els ”media” que creen arquetips . La última part es la por com instrumentalització política, que en el cas dels Estats Units es tradueix en una situació en la que tot pot ser justificat per qüestions de terrorisme, el que implica la pèrdua y limitació dels drets civils i de llibertat.

Harun Farocki

M’interessa aquest artista per la mirada que fa del control. Sobretot pel vídeo “Pensava que veía presidiarios / I thought I was seeing convicts”

Aquest vídeo mostra les imatges gravades per les càmeres de vigilància de la presó de màxima seguretat de Corcoran, California. Mostra a uns carcellers disparant contra alguns presos que es barallaven al pati de la presó, un dels reclusos mort després de la batalla.

“Cuestiona la conexión entre la arquitectura, la sociedad y la manera de disciplinar a los individuos.”

Antoni Abad

Aquest artista català ha realitzat diferents projectes on treballa amb certs sectors de població que estan marginats. Aquestes persones ( minusvàlids, prostitutes, motoboys, gitanos...) realitzen fotografies amb els seus
telèfons mòbils que envien a una pàgina web ( www.zexe.net) també realitzen comentaris sobre les fotografies i en definitiva de les seves vides. Aquests treballs són un referent ja que l’artista treballa directament amb aquestes persones, els dona veu, els ofereix la possibilitat de parlar de les seves realitats, tant ignorades. Al ser ells mateixos els que s’expressen directament no existeix l’habitual manipulació dels mitjans de comunicació. Alguns d’aquests projectes continuen un cop acabada d’intervenció de l’Antoni.

La lleca

El projecte de “La lleca” es realitza en el centre penitenciari de Ceresova de Santa Martha Acatitla (Mèxic). Aquest projecte treballa en el creixement personal i artístics d’alguns interns. També intervenen en el projecte les persones de l’entorn del presos (familiars, veïns, amics).
Aquest projecte ha estat negociat amb la subdirecció de Prevenció Social, ja que volien compartir la seva forma de treballar per desenvolupar estratègies per la readaptació social de les persones en reclusió.
Treballen amb els presos a través d’ accions, autoretrats, foto historia, jocs, poesia sense poesia, relats de vida i investigant la representació dels preses en la societat.
Trobo que aquest projecte és molt interessant perquè les pràctiques artístiques que desenvolupen poden ser molt innovadores en el context de les presons, per exemple les performance, els jocs... També m’interessa la forma de treballar amb els presos, dels escrits es desprèn un apropament horitzontal amb ells, i un veritable aprenentatge compartit.

www.lalleca.net/

“Setembres” de Carles Bosch.

Aquest documental ens parla de les vides de quatre presos i quatre preses que participen en “El festival de la Canción” de la presó de Soto del real a Madrid. Ens mostra les misèries de cada persona, els seus amors i vivències dins de la presó.
Aquest film em va interessar perquè et pots fer una idea de com son les seves vides, les seves rutines, els espais on habiten, les activitats que fan... El nexe d’unió de la pel·lícula són les relacions de parella que existeixen entre els mateixos presos o amb les persones que estan a fora esperant la seva sortida.

Antecedents

Els antecedents que he tingut en compte alhora de pensar el projecte han estat:

“El patio de mi carcel” de Belén Macias. Que relata la experiència d’un grup de preses que comencen un taller de teatre dins la presó. Aquesta pel·lícula em va interessar perquè mostra com l’art pot ser una eina per canviar una realitat tant hostil com la de la presó. Esta basada en una experiència real, el grup de teatre Yeses.

www.elpatiodemicarcel.com

Descripció del projecte

JUSTIFICACIÓ

Aquest projecte sorgeix d’una motivació personal d’endinsar-me en els relats d’algunes dones, compartir amb elles la seva realitat durant un període de temps. Servirà per reflexionar i indagar en les seves vides. Es tracta d’una intervenció que beneficia tant a elles com a mi mateixa, també a la societat ja que pretenc acostar-me a un sector de la població que no disposa de veu pròpia. Que no ho ha tingut fàcil, la majoria de les dones que estan en presons han tingut una situació familiar des estructurada, drogues, problemes econòmics...

Vull comprovar quines repercussions té realitzar un projecte amb elles, veure si realment serveix per millorar la seva experiència.

OBJECTIU GENERAL

Produir un material artístic de forma compartida, entre les preses i jo, que potencií la reflexió sobre la vida de les dones dins de la presó.

OBJECTIUS ESPECIFICS

Produir una sèrie de fotografies (que poden ser retrats o no) que il·lustrin les vivències d’aquestes dones, la seva rutina, la seva visió de la vida, les seves il·lusions, contradiccions...

Reflexionar sobre les històries de vida d’aquestes dones a través de converses i entrevistes.

Creació d’un blog on hi haurà tota la informació del projecte, un espècie de diari. En aquest blog escriuré la meva visió personal de les vivències amb les preses i dins de la presó. També podré escriure fragments de les converses... El blog pot ser interessant també per què els familiars i amics puguin tenir informació de les preses.

Divulgar el resultat de projecte a través d’una exposició, en alguna de les exposicions que la Cari prepara amb les pintures de les preses, o en el catàleg de les exposicions de les pintures de les preses.

META

Aconseguir que les dones i jo mateixa tinguem una vivència positiva del projecte i del resultat artístics.

LES PARTICIPANTS

La població de recluses a la comunitat Valenciana al 2006 era de 534 respecte 5585 homes segons un informe estadístic d’ACAIP (Agrupación de los cuerpos de la administración de instrucciones penitenciarias) aproximadament un 10% del total. Per tant estem parlant d’una minoria dins de les presons.

Les dones que participaran en el projecte són preses del Centre penitenciari de Picassent (València). Les seves edats són molt diverses, tant dones joves com d’altres més grans. També són d’orígens culturals i socials diferents. Algunes tenen problemes de drogodependència.

Parlant amb la Cari em va comentar que les dones amb les que podré treballar estan dins del mòdul més problemàtic.

Alhora de poder fer les fotografies la Cari em va comentar que n’hi ha algunes que els encanta ser fotografiades i d’altres que no. En tot cas la relació que establiré amb elles ha de ser molt lenta, i guanyar-me la seva confiança.

UBICACIÓ

La intervenció es durà a terme, com ja he dit, en el centre penitenciari de Picassent (Ctra. N-340, Km. 225; 46220 – Picassent).